Cap al 1850, la necessitat d'enderrocar les muralles per possibilitar l'expansió de la ciutat esdevingué un requeriment reivindicatiu, tant per la burgesia com per les capes populars barcelonines. Després d'un seguit de negociacions amb el govern central, es va autoritzar l'enderrocament de les Muralles i de la Ciutadella que asfixiaven el creixement de la ciutat. Aquest fet permetia la possibilitat d'urbanitzar l'espai comprès entre la ciutat mitjançant la construcció d'un eixample.
L'abril de 1859 l'Ajuntament va convocar un concurs de projectes de l'eixample per a la ciutat que va guanyar l'arquitecte municipal Rovira i Trias. Prescindint d'aquesta decisió municipal, un decret del govern de Madrid va imposar un projecte d'Ildefons Cerdà. L'Eixample era una realitat a l'acabament de segle i enllaçava la ciutat vella amb els pobles industrials del pla de Barcelona (Sants, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu, etc.). El Pla Cerdà va anar experimentant una adulteració progressiva; l'Ajuntament va anar modificant les ordenances per autoritzar augments del volum edificat. Els succesius canvis a les illes de cases fan que a l'Eixample actual, del Pla Cerdà només s'en pugui reconèixer la trama; l'edificació te poc a veure amb la idea original.El Pla Cerdà va ser un pla de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona de 1859 que seguia criteris amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària.
Fou creat per Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polémica per haver estat imposada des del govern de l'estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias. L'eixample contemplat al pla es desplegava sobre una inmensa superfície que havia estat lliure de construccions pel fet d'haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua de 113,3 metres des del Besòs fins al Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de 16 metres.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada